“Les arrels de la llengua i la literatura són en el poble. El poble alemany és responsable que la seva llengua i la seva literatura expressin el caràcter nacional de manera pura i autèntica. (...) El jueu només pot pensar com un jueu. Si escriu en alemany, menteix. (...) Volem respectar el jueu en tant que estranger, i volem prendre'ns el caràcter nacional seriosament. Per això, exigim a la censura: Que les obres jueves es publiquin només en hebreu. Que si es publiquen en alemany, s'hi indiqui que es tracta d'una traducció. Que s'actuï amb fermesa contra el mal ús de les publicacions alemanyes. Que les publicacions alemanyes només estiguin a disposició dels alemanys. Que l'esperit antialemany es prohibeixi a les biblioteques públiques.”
12 tesis contra l'esperit antialemany — 1933
Crema de llibres
El 10 de maig de 1933, l'associació d'estudiants Deutsche Studentenschaft organitza una crema pública de llibres a la plaça berlinesa Opernplatz i a vint-i-una ciutats universitàries alemanyes més. La crema de llibres és el punt àlgid de la Aktion wider den undeutschen Geist (Acció contra l'esperit antialemany), amb què comença, poc després de la pujada al poder de l'NSDAP, la persecució sistemàtica d'escriptors jueus, marxistes, pacifistes o amb altres idees polítiques. Entre els llibres cremats hi havia obres, per exemple, de Karl Marx, Karl Kautsky, Heinrich Mann, Sigmund Freud, Erich Maria Remarque, Thomas Mann i Kurt Tucholsky. Tots aquests autors perjudicaven d'una manera o altra la puresa alemanya i per tant eren antialemanys i perillosos per a l'estat. Alguns d'ells són jueus i escriuen en alemany: en altres paraules, són uns mentiders. L'objectiu dels escriptors alemanys és ser fidels a la llengua alemanya i mantenir-se purs per poder expressar l'ànima del poble alemany. La llengua alemanya i l'hebreu han de mantenir-se estrictament separata: els llibres jueus s'han de poder reconèixer com a aliens. Els llibres que transpiren un esperit antialemany s'han de prohibir.
L'alemany marró
A partir de 1922, la ideologia nacionalsocialista va dominar cada cop més la vida pública a Alemanya. I la llengua, també. Tot el que es deia o s'imprimia havia de complir les normes del partit, i al final Goebbels, que aleshores era ministre de propaganda, va acabar per ser qui determinava el que la gent sentia per la ràdio i llegia als diaris. L'objectiu era desposseir l'individu de la seva individualitat; tots els actes individuals havien de servir al poble i estar-hi sotmesos. L'individu en si no existia, sinó que era només una petita part d'un conjunt més gros i abstracte. Al cap d'un temps, es va generar un altre tipus de llengua alemanya dins de la llengua. En el seu testimoni pòstum Història d'un alemany, que descriu el període entre 1914 i 1933, Sebastian Haffer (pseudònim de Raimund Pretzel, 1907-1999) explica com Alemanya i la llengua alemanya es van anar dividint en dos a poc a poc: “Sabíem que hi havia amb molta gent de la nostra generació amb qui no podíem parlar perquè parlàvem llengües diferents. Sentíem que al nostre voltant es creava l'"alemany marró" (paraules com "aposta", "garant", "atroç", "compatriota", "terra natal", "degenerat", "Untermensch"), un idioma horrible en el qual tots els conceptes contenien una gran càrrega d'estupidesa.”
Novaparla
En la seva novel·la 1984, escrita després de la guerra, l'any 1948, l'escriptor britànic George Orwell (1903-1950) també va mostrar el vincle tan estret entre pensament i llengua en un règim totalitari. A l'Oceania fictícia de la novel·la, la Novaparla és el nou idioma, creat i controlat per l'estat totalitari per limitar la llibertat de pensament: "Això va ser possible en part per la invenció de paraules noves, però sobretot, per la supressió de les paraules indesitjables i per l'extirpació en aquestes paraules de qualsevol significat heterodox i, en la mesura del possible, de qualsevol significat secundari Per donar un exemple: encara existia el mot lliure a la novaparla, però només podia ser emprat en expressions com ara: 'Aquest gos està lliure de puces', o 'aquest camp està lliure de males herbes'. Però no podia ser utilitzat en l'antiga accepció de 'políticament lliure' o 'intel·lectualment lliure', perquè ja no existien com a conceptes ni la llibertat política ni la intel·lectual, i per tant, no tenien per què ser traduïts en aquests altres mots. Independentment de l'eliminació de paraules amb significat clarament heterodox, la reducció del vocabulari es va considerar un fi en si mateixa, i no va continuar existint cap paraula que es pogués estalviar. La novaparla no s'havia dissenyat per ampliar l'àmbit de pensament, sinó per reduir-lo, i això s'aconseguia de manera indirecta limitant les paraules a un mínim." Però el procés contrari (la creació de noves paraules) també es fa servir per ocultar les autèntiques circumstàncies d'alguna cosa. Pensem, per exemple, en termes recents com "armes intel·ligents", "guerra neta" i "dany col·lateral", que s'utilitzen per ocultar en la mesura del possible que la guerra sempre té víctimes civils innocents, sigui on sigui. Són exemples actuals de la novaparla d'Orwell.
Paraules de destrucció massiva
La llengua no només descriu la realitat, també la crea. Les paraules no només descriuen un objecte, sinó que també poden fer que existeixi. Un exemple recent d'un objecte inexistent que es va crear només amb la força de la retòrica i va tenir un gran impacte en la situació internacional són les "armes de destrucció massiva" d'Iraq. Mesos i mesos es va parlar d'"armes de destrucció massiva" en la comunicació oficial dels governs americà i britànic sense que s'aportés cap prova concreta de la seva existència. Tota el debat es va mantenir només a nivell lingüístic. La presumpta presència d'armes de destrucció massiva es va convertir en un argument essencial perquè americans i anglesos decidissin atacar Iraq, però malgrat la cerca intensiva, ni durant la guerra ni els anys següents mai no s'han trobat armes de destrucció massiva a Iraq. Són unes paraules que van provocar una guerra, desenes de milers de morts i la ruïna total d'un país.
Programa satíric nocturn americà del còmic John Oliver, que s'emet al canal HBO des de l'any 2014. Fragment de l'edició del 28/09/2015.
Un altre exemple eloqüent són els termes amb què es va descriure la travessia dels refugiats pel Mar Mediterrani la segona meitat de 2015. Mai, o gairebé mai, no són descripcions neutres. Sovint s'utilitzen termes que suggereixen agressió, perill i destrucció. Per exemple, que Europa rep "una gran afluència" de refugiats Europa queda "desbordada" pels refugiats. La imatge d'un tsunami de refugiats no queda lluny. Els refugiats vénen "en massa" a Europa. "No podem acollir-los a tots!", és una variant molt habitual d'aquesta frase. El primer ministre britànic parla d'"un eixam de refugiats que vénen a Europa", una altra imatge agressiva. El primer ministre hongarès encara va més enllà i afirma que el seu país està "assetjat" pels refugiats, una paraula ben curiosa d'aplicar a persones que justament fugen de la violència de la guerra. També apareix la descripció "refugiats il·legals"; però un refugiat no és il·legal. No es converteix en il·legal fins que la seva sol·licitud d'asil no es rebutgi, sovint després d'un llarg procediment. Abans, no és il·legal, i encara menys travessa il·legalment el Mar Mediterrani. Aquesta mena d'expressions contribueixen a la "criminalització" del refugiat. L'exemple deixa clar que en les circumstàncies actuals també comencen a difuminar-se els matisos de significat. Si desapareixen els matisos d'una llengua, la societat s'endureix.
