Chapter 13/15: Cal exterminar els jueus

“Si la tribu jueva sobreviu la guerra a Europa mentre nosaltres sacrifiquem la nostra sang per preservar Europa, l'èxit d'aquesta guerra no serà sinó parcial. Per tant, he d'assumir que els jueus desapareixeran. En aquest sentit, he iniciat negociacions per expulsar-los cap a l'est. En tot cas, hi haurà una gran emigració de jueus.
Però què se n'ha de fer, dels jueus?
Creieu que els acolliran en pobles dels territoris orientals conquerits? A Berlín ens han dit que no compliquem les coses: com que no fan cap servei ni a aquests territoris ni als nostres, els hauríem de liquidar nosaltres mateixos!”

Hans Frank — 1941
Arbeit macht frei és el lema (inspirat en el títol d'una novel·la de Lorenz Diefenbach publicada el 1873) que hi havia sobre les portes dels camps de concentració i d'extermini nazis. Aquesta és la porta d'entrada a Sachsenhausen.

La conferència de l'Endlösung

Durant la conferència de Wannsee del gener de 1942 les diverses branques de l'administració alemanya es van posar d'acord sobre la creació de camps d'extermini. Ja feia temps que les SS els preparaven. A l'informe de la conferència queda clar que l'objectiu final és la destrucció del judaisme a Europa, encara que no apareix mai amb aquestes paraules. "Evacuació a l'est" és un eufemisme per a la deportació a camps d'extermini. La conferència de Wannsee és el moment que l'Holocaust adquireix la seva forma definitiva: la de l'Endlösung, la solució final o la destrucció total del judaisme europeu. Segurament, Hitler va donar l'ordre verbal d'exterminar els jueus el 12 de desembre de 1941. A Wannsee, sota el lideratge de Reinhard Heydrich (1904-1942), es presenta l'execució pràctica d'aquella decisió a totes les parts implicades. Però Heydrich ja havia treballat en aquesta "qüestió" molt de temps: l'objectiu de la reunió només era sincronitzar tots els participants. Amb la destrucció final dels jueus s'escriuen algunes de les pàgines més negres de la història de la humanitat. Mai no s'ha planificat (i després dut a terme) l'assassinat d'un poble d'una manera tan sistemàtica i minuciosa.

“Havia dividit la meva unitat en diversos esquadrons d'execució de 30 homes cada un. Els agents de policia de la milícia ucraïnesa, la població i els membres del Sonderkommando agafaven la gent, es van preparar fosses comunes. Agafàvem cada vegada 15 persones del grup que s'havia d'executar i les conduíem fins a la vora de la fossa comuna, on s'havien d'agenollar de cara al clot. En aquell moment encara no recollíem roba ni objectes de valor; més endavant això va canviar.”

Paul Blobel, Neuremberg — 1947

La destrucció dels jueus s'havia d'organitzar millor

L'exèrcit alemany envaeix la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941 amb el nom en codi Operació Barbarossa. Hitler va cap a l'est a buscar petroli, matèries primeres i Lebensraum. La conquesta d'espai vital i la creació d'un gran imperi ari és un objectiu de guerra patent dels nazis. Al començament de l'operació els alemanys van aconseguir conquerir un territori enorme i van provocar grans pèrdues a l'exèrcit roig. Darrere de l'exèrcit alemany avancen Einsatzgruppen (unitats assassines mòbils) que tenen la missió d'exterminar la població jueva de les zones conquerides. Els Einsatzgruppen assassinen les seves víctimes (homes, dones i nens) agrupant-los en barrancs, pedreres o fosses cavades expressament. S'obliga els jueus a entregar la seva roba i les seves possessions, i després els afusellen o els claven un tret al clatell. Una de les pitjors matances va tenir lloc a Babi Yar, un barranc al nord-oest de Kíev, la capital d'Ucraïna. Els dos primers dies hi van matar més de trenta mil jueus. A partir d'aquest moment, l'extermini físic dels jueus es converteix en una realitat concreta, dura i sense marxa enrere.

“Els nostres homes que participaven a les execucions van patir més depressió nerviosa que aquells a qui disparaven.”

Paul Blobel, Neuremberg — 1947
Execució de jueus, Ivangorod, Ucraïna 1942.

Els botxins pateixen més que les víctimes

L'extermini sistemàtic de jueus provocava molts problemes psicològics, emocionals i morals en els botxins alemanys. Disparar de prop a homes, dones i nens (encara que pertanyin a una raça "inferior" com la jueva) tenia un impacte destructiu en els botxins, malgrat les grans quantitats d'alcohol amb què intentaven anestesiar-se. Alguns se suïcidaven, altres es tornaven bojos o inestables. Les autoritats militars van decidir posar-hi solució utilitzant camions de gas. Van transformar camions en cambres de gas mòbils en què es podia gasejar fins a quaranta persones alhora amb els fums d'escapament del camió mateix. Però després als botxins també els esperava la desagradable tasca de treure els cadàvers, aferrats entre ells i coberts de sang i excrements. Els nazis també van experimentar amb explosius: s'introduïa els presos en un edifici, que a continuació es feia volar. Aquest mètode era efectiu en el sentit que cap víctima sobrevivia a l'explosió, però recollir els trossos de cadàver era almenys tan dur com executar els presoners. De seguida va quedar clar que per exterminar els jueus calia un mètode propi i un enfocament tècnic.

Selecció a l'andana, Auschwitz-Birkenau, estiu de 1944.

“[El comandant de camp] havia de reunir un coneixement tècnic clar dels temes militars i econòmics, i una capacitat de lideratge sòlid i savi, que hauria de combinar per aconseguir un alt potencial de rendiment.”

Oswald Pohl — 1942

“Els cinc crematoris trigaven unes 24 hores a incinerar 2.000 persones. Normalment només aconseguíem cremar-ne entre 1.700 i 1.800, de manera que sempre anàvem endarrerits en la incineració perquè era molt més fàcil exterminar amb gas que incinerar, que requeria molt més temps i mà d'obra.”

Rudolf Höss, Neuremberg — 1946
Dones i nens jueus de camí cap a la cambra de gas, Birkenau

Cal exterminar els jueus a escala industrial

Per poder afrontar millor els problemes tècnics i emocionals derivats de matar jueus, els nazis van decidir deportar-los a camps construïts especialment per a l'extermini, sobretot a Polònia. Els més famosos són Chelmo, Treblinka, Sobibor i Belzec. Els camps de concentració de Majdanek i Auschwitz es van reformar per convertir-los en camps d'extermini. El setembre de 1941 es van dur a terme les primeres proves de gasejament amb Zyklon B, un pesticida, a Auschwitz . En general, quan els presoners arribaven a un camp de concentració els separaven en grups. Els homes més joves i forts anaven directament a treballar, mentre que dones, nens, gent gran i malalts eren apartats. Les víctimes eren conduïdes a un vestuari on els deien que els rentarien i els traurien els polls. Les cambres de gas estaven equipades com dutxes, de manera que les víctimes creien fins a l'últim moment que els dutxarien. Després del gasejament, es retiraven les dents d'or als cadàvers, rígids i coberts de sang i excrements. A les dones els tallaven els cabells llargs. Després es traslladava els cossos als crematoris, on eren incinerats. La tècnica de gasejament i la utilització de grans forns crematoris permetia matar jueus a gran escala. Els nazis van assassinar entre cinc i sis milions de jueus, aproximadament la meitat dels jueus d'Europa.

“Si entren al gas de totes maneres... Mai no tornaran a tenir una oportunitat així.”

Joseph Mengele — 1943
Com a cap del departament d'herència humana del Kaiser Wilhelm Instituut, el dr. Otmar von Verschuer, metge i genetista, va estudiar centenars de bessons. A partir de 1944 va treballar a Auschwitz, amb Mengele com a assistent: “El meu assistent, el dr. Mengele (M.D., Ph.D.) se m'ha unit en aquesta branca d'estudi. Actualment té el càrrec de Hauptsturmführer i metge del camp de concentració d'Auschwitz. S'estan duent a terme investigacions antropològiques en els grups racials més diversos d'aquest camp de concentració amb permís del Reichsführer de les SS [Himmler]: les mostres de sang s'envien al meu laboratori perquè les analitzin". © Archiv zur Geschichte der Max-Planck-Gesellschaft, Berlin-Dahlem

El jueu és només material per utilitzar

Quan arriben als camps, els jueus ja no tenen cap dret, ni com a ciutadans ni com a persones. Estan totalment a la mercè de l'arbitrarietat dels nazis. Només són, literalment, cossos que cal destruir. Són "material vivent" que els nazis poden utilitzar com vulguin: per treballar, per marginar i maltractar, per experimentar, per gasejar i incinerar. Joseph Mengele va experimentar a Auschwitz sobretot amb bessons , a qui considera importants per a l'eugenètica a causa de la seva similitud genètica. Entre els experiments a què va sotmetre els presos hi havia, per exemple, exposar-los al fred fins que morien, experiments en cambres de buit, amputació d'extremitats i retirada d'òrgans (sovint sense anestèsia), així com proves de tractaments mèdics i medicaments. Un dels experiments de Mengele té l'objectiu de crear uns bessons siamesos cosint uns bessons idèntics l'un amb l'altre. També intenta injectar-los una substància blava als ulls per tornar-los aris. Així, la deshumanització total dels jueus arriba a un punt final esgarrifós.

“La majoria de vosaltres sabeu què significa quan hi ha 100 cossos junts, quan n'hi ha 500 o quan n'hi ha 1.000. I... haver-ho vist i no haver perdut la decència (excepte en alguns casos derivats de la debilitat humana), ens ha endurit i és una pàgina de glòria que mai no s'esmenta i no s'esmentarà mai.”

Heinrich Himmler — 1943

Els nazis no van perdre la dignitat

El canvi en els valors del nazisme arriba a un pervers punt àlgid amb aquest discurs de Heinrich Himmler. L'extermini dels jueus es presenta com un fet del qual enorgullir-se, un fet que les generacions futures agrairan. I encara més: els nazis van mantenir la decència durant l'execució d'aquesta tasca. Paraules com "suportar", "decència", "debilitat humana" i "glòria" han perdut el seu significat i s'han convertit en peces buides d'una ideologia repugnant. L'alemany "marró" que Sebastian Haffner ja va detectar i analitzar al seu diari des de 1933, aquí ja passa de castany fosc.

Com es va poder arribar fins aquí?

Carnet d'identitat amb el segell "Jueu-Juif" © Kazerne Dossin

A primer cop d'ull, l'extermini dels jueus pot donar la impressió de ser un esdeveniment complet, tancat en si mateix i inexplicable. Però si l'analitzem més de prop, resulta que es tracta d'un procés que és la suma de les accions d'incomptables polítics, engranatges en un aparell burocràtic amb moltes ramificacions. Aquests passos fatídics van ser possibles gràcies al mecanisme subjacent: els desenvolupaments seguien un patró lògic que introduïa les decisions com per art de màgia a la pràctica diària de les organitzacions burocràtiques.

Els diversos passos seguien un patró fix: primer, es va definir el concepte "jueu", després es va posar en marxa l'expropiació, després es va concentrar els jueus en guetos i finalment es va decidir exterminar els jueus europeus. Es van enviar unitats assassines mòbils a Rússia, i la resta de víctimes d'Europa van ser enviades a camps de la mort.

El procés destructiu es va dur a terme seguint dos eixos: emigració (1933-1940) i extermini (1941-1945). Malgrat aquest canvi de política, el procés destructiu va seguir la seva pròpia lògica burocràtica, perquè els tres passos que es van prendre abans de 1940 (definició, expropiació i concentració) no només van servir per fomentar l'emigració, sinó que també van aplanar el camí cap als assassinats a gran escala.

En última instància, l'extermini dels jueus no va ser tant el resultat de lleis i ordres com d'un clima emocional, d'idees compartides, d'acord i coordinació.

Qui va participar en aquesta empresa? Qui va portar la càrrega de la tasca? La maquinària de destrucció s'ha d'entendre com una entitat complexa amb diversos components: no hi havia cap institució que s'ocupés de tot. Una institució determinada podia tenir la responsabilitat final d'una mesura específica, però no hi havia cap organització que controlés i dirigís tot el procés. La maquinària de destrucció formava un aparell ramificat, polifacètic i sobretot descentralitzat.

Hem de tenir en compte que els seus tentacles arribaven llunyíssim. L'any 1933, els jueus estaven pràcticament emancipats i integrats a la societat alemanya; per tant, separar jueus i alemanys era una operació complicada. Abans o després gairebé totes les institucions o organitzacions es van trobar amb mesures antijueves. Les institucions públiques i d'altra mena que podem considerar part del "govern alemany" són idèntiques a les institucions que podem considerar que formen part de la "maquinària de destrucció".

El sistema de poder alemany estava format per un "Führer" (Adolf Hitler) i quatre jerarquies subordinades: els ministeris, les forces de combat, les empreses i el partit.

A pesar de les diferents arrels històriques de les quatre burocràcies i dels seus diversos interessos, van aconseguir posar-se d'acord sobre la destrucció dels jueus. Van treballar-hi de forma tan unànime que podem dir amb ple dret que es van fusionar en una maquinària de destrucció.

1. L'aportació de cada jerarquia va venir determinada, a grans trets, pel seu àmbit de treball i les seves competències. Els funcionaris dels diversos ministeris van decretar les disposicions contra els jueus que van marcar els primers passos del procés de destrucció. El funcionariat va crear les lleis i disposicions que determinaven el concepte "jueu", cosa que va permetre expropiar les possessions jueves i va aplanar el camí als guetos per a la comunitat jueva d'Alemanya. D'aquesta manera, els funcionaris van donar direcció a la destrucció dels jueus. Però el funcionariat també va tenir un paper sorprenentment destacat en les mesures posteriors (i més dràstiques) contra els jueus. El Ministeri d'Afers Exteriors d'Alemanya va negociar amb altres potències de l'eix la deportació de jueus a centres d'extermini; l'empresa de ferrocarrils alemanya va dedicar tots els efectius necessaris a transportar-los; la policia, que es va fusionar amb les SS (que originalment eren una secció del partit), va estar implicada a gran escala en les operacions d'assassinat.

2. Un cop iniciada la guerra, l'exèrcit es va implicar en el procés de destrucció com una conseqüència de la seva ocupació d'extensos territoris a Europa Occidental i Oriental. Unitats de l'exèrcit i instàncies militars s'ocupaven de la feina bruta: transportaven jueus als camps de la mort i constituïen unitats mòbils especials per assassinar jueus.

3. La indústria i la banca van jugar un paper molt important en l'expropiació de les propietats jueves, en el sistema de treballs forçats i el gasejament de les víctimes.

4. El partit es va dedicar en cos i ànima a totes les qüestions complicades relatives a la distinció entre jueus i alemanys (mig jueus, jueus en matrimonis mixtes, etcètera) i va actuar com a puntal. No és casualitat que el braç armat del partit, les SS (que es va fusionar amb la policia, que depenia del Ministeri d'Afers Interns), fos qui dugués a terme les operacions d'assassinat.

(De: Raul Hilberg, The destruction of the European Jews, 1ª part)

Continuar llegint