“El jueu és i sempre serà un paràsit típic, que viu a costa del seu amfitrió i s'escampa com un bacteri patogen per un terreny més ampli on pot trobar un bon medi de cultiu: allà on apareix, tard o d'hora mor el poble que l'acull.”
Adolf Hitler — 1925-1926
A mitjan dècada dels anys vint del segle passat, Alemanya encara vivia humiliada pel Tractat de Versalles (1919) i sotmesa al pagament d'elevats impostos de guerra. Poc després de la guerra va aparèixer la llegenda de la punyalada per l'esquena, que assegura que socialistes, comunistes i jueus van trair l'exèrcit alemany per poder assumir el poder. Hitler se'n fa ressò a Mein Kampf (1925), un llibre autobiogràfic ple de ressentiment i odi en què exposa, entre altres idees, el seu pensament racista i antisemita, i la seva exaltació de la raça ària.
Mein Kampf és el resum que fa Hitler de les seves lectures caòtiques: "Aquest jove nerviós, vingut a menys, mandrós però intel·ligent, ferit en el seu orgull, voldria ser un revolucionari. Per aconseguir-ho, havia de reunir idees menys mastegades que el que oferia la premsa de dretes, i sintetitzar-les; s'hi va dedicar amb determinació, i ho va aconseguir", escriu Jean-Louis Vullierne. Les idees més importants de Mein Kampf són: colonialisme (i esclavitud), nacionalisme, militarisme, messianisme, autoritarisme, populisme, historicisme, positivisme jurídic, culte a la joventut, terrorisme d'estat, acivilisme, falta d'empatia, antisemitisme, racisme científic, propagandisme, antiparlamentarisme i eugenètica. Hitler no va formular noves idees, sinó que va fer un còctel que cada cop convencia a més i més gent.
A més, el mal estat de l'economia alemanya va provocar que molta gent rebutgés la república democràtica de Weimar i enyorés l'antiga Alemanya forta. Van aparèixer diversos partits polítics d'extrema dreta. Molta gent considerava que fenòmens nous i moderns com ara jazz, blues, art i arquitectura contemporanis eren aliens i perillosos, però l'element aliè i perillós per excel·lència és, a partir d'ara, el jueu. El partit de Hitler, l'NSDAP (el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys), va ser el que a partir de finals dels anys vint va saber canalitzar el malestar i les frustracions de molts alemanys.
La Primera Guerra Mundial va ser una catàstrofe per al nacionalisme alemany. Alemanya no només va perdre la guerra, sinó que es va sentir humiliada pels guanyadors. El tractat de pau de Versalles va ser difícil d'acceptar per a molts alemanys: havien de cedir part del seu territori i pagar grans compensacions. L'economia alemanya es va enfonsar, amb atur i pobresa com a conseqüència. Una gran part del poble alemany no va entendre per què s'havia perdut la guerra. Com podia haver-se ensorrat com si res el potent imperi alemany? El govern escollit democràticament després de la guerra (la República de Weimar) va tenir moltes dificultats per complir les exigències dels guanyadors durant la dècada dels vint. França i Bèlgica fins i tot van ocupar una part d'Alemanya quan va resultar que els alemanys no eren capaços de pagar els seus deutes. Malgrat tot, a mitjan dels anys vint va semblar que l'economia millorava, fins que el crac bursàtil de 1929 va provocar una crisi profunda a tot el món. Moltes grans empreses alemanyes van fer fallida i milions de persones van quedar-se sense feina d'un dia a l'altre. En aquestes circumstàncies, els partits polítics radicals es van convertir en una alternativa acceptable als partits democràtics, impotents i enemistats entre ells. Hitler, amb el seu partit nacionalsocialista, va aprofitar aquest caos i va pujar al poder l'any 1933. Una de les seves armes polítiques més importants va ser identificar l'enemic responsable de la derrota militar i de la crisi econòmica: el judaisme internacional.
Com tots els règims dictatorials, els nazis van convertir el llenguatge en una de les seves armes més importants. Parlar no és mai innocent ni neutral. El llenguatge actua. Parlar és posar en marxa alguna cosa. Els nazis n'eren molt conscients. En relació amb l'extermini dels jueus, utilitzen una estratègia lingüística clara. Els comandants dels esquadrons de la mort mòbil sabien que assassinar jueus innocents (homes, dones i nens) afectava negativament la moral i l'autoimatge dels soldats que cometien els assassinats, així que intentaven sistemàticament anul·lar les conseqüències psicològiques de les operacions d'extermini. Mitjançant una utilització concreta del llenguatge, les autoritats militars van intentar suavitzar la gravetat dels actes. Evitaven sempre que podien paraules com töten (matar) i ermorden (assassinar), i les substituïen per paraules com erledigen (posar fi), liquidieren (liquidat) o ausgemerzen (exterminar). Mentre que un terme com "assassinar" fa venir al cap "matar injustament a una persona", termes com "liquidar" i "exterminar" suggereixen que l'acció està justificada. "Exterminar", per exemple, fa pensar en una "plaga", i les plagues s'han d'exterminar, és clar. Erledigen, en alemany, remet a matar animals, i "liquidar" també vol dir que es tracta d'una vida que no val la pena viure. La utilització d'aquestes paraules deshumanitza i roba la dignitat a tot un grup de població: es tracta d'un mètode provat al llarg de la història. Tant en l'època anterior al genocidi ruandès de 1994 com durant el genocidi, l'emissora ruandesa Radio Télevision Libre des Mille Collines (RTLM) va animar els hutus a assassinar tots els tutsis i hutus moderats. La ràdio descrivia els tutsis sistemàticament com "cuques"; les cuques són una plaga que cal exterminar. Les crides de la ràdio van ser efectives, tal com va demostrar un estudi de la universitat de Harvard que va concloure que a les zones en què la recepció de la ràdio era més bona, és on es van produir més assassinats i on més gent va participar, en proporció. S'estima que en total hi va haver 800.000 víctimes, i que en el genocidi van participar activament entre 175.000 i 210.000 persones.