L'octubre de 2015 el comissari de Drets Humans de les Nacions Unides, Zaid Ra'ad Al Hussein, va expressar la seva preocupació per la manera en què es parlava en cercles polítics europeus d'alt nivell sobre els refugiats que en aquell moment arribaven d'Orient Mitjà (Síria, Iraq, Afganistan) a Europa. Per exemple, el primer ministre hongarès considerava que el seu país estava "assetjat" pels refugiats de guerra i havia fet construir un mur a la frontera meridional del seu país. El primer ministre britànic, per la seva banda, va utilitzar l'agressiva imatge d'un "eixam" de refugiats que amenaçava el seu país. El líder del partit polonès PiS va assegurar que els refugiats "havien portat el còlera a les illes gregues, la diftèria a Viena, i diversos tipus de paràsits". Des de llavors, la cosa no ha fet sinó empitjorar: comentaris que fins fa poc haurien estat impensables perquè posen en qüestió els valors bàsics de la democràcia i l'estat de dret, ara formen part integral del discurs polític.

Zeid Ra'ad Al Hussein, comissari de les Nacions Unides, va fer sonar el crit d'alarma i va advertir dels perills d'aquesta mena de llenguatge, situant-lo en un context històric més ampli: "Avui l'antisemitisme, la islamofòbia, la xenofòbia i el sentiment contrari a la immigració tornen a augmentar a Europa. I ho hem d'aturar. Fa poc, un periodista anomenava "cuques" els immigrants en un diari sensacionalista britànic de gran tirada; l'emissora de ràdio Mille Collines havia fet servir aquesta mateixa paraula per referir-se als tutsis en la fase prèvia al genocidi de Ruanda. I la revista nazi de Julius Streicher, Der Stürmer, també l'utilitzava per definir els jueus. Polítics de tota Europa aplaudeixen aquest concurs de qui la diu més grossa a canvi de vots i aplaudiments".

Amb la seva referència a l'extermini dels jueus i al genocidi de Ruanda, el comissari de les Nacions Unides ens refresca la memòria sobre dues de les pitjors matances del segle XX. No per donar-nos una lliçó d'història, sinó perquè Europa s'adoni que les grans matances sempre comencen amb formes de violència verbal i simbòlica. Quan aquesta violència verbal assoleix una massa crítica, es pot convertir en violència física amb un desenllaç dramàtic, tal com la història ha demostrat més d'una vegada.

Aquest article de lectura llarga es pren seriosament l'advertència del comissari de les Nacions Unides, sense voler establir comparacions simplistes amb els anys trenta del segle passat. El nazisme i l'extermini dels jueus es van produir en un context històric molt específic. Les comparacions massa ingènues són tan injustes amb el passat com amb el que està passant ara mateix. Europa s'enfronta a enormes desafiaments i a una profunda crisi d'identitat: la incapacitat creixent d'afrontar conjuntament els problemes econòmics i integrar els refugiats, i els deixos nacionalistes i xenòfobs amenacen amb destruir les idees i els valors sobre els quals Europa està construïda. Com serà l'Europa del futur? Què pot aprendre del seu passat?

Europa es va crear sobre les ruïnes de la Segona Guerra Mundial. La devastació i l'horror dels camps d'extermini van deixar clar que calien uns fonaments europeus per aconseguir pau i benestar en el futur. Ara que hi ha forces que qüestionen aquest fonament, és important tornar a mirar al passat, i fer-ho des d'una perspectiva que ens desperti d'una sacsejada i deixi clar què és l'essència d'Europa: la construcció d'una societat humana i tolerant.

Aquest document s'ha creat en paral·lel a l'obra de teatre De welwillenden (Els benèvols) (2006), basada en la novel·la homònima de Jonathan Littell i dirigida per Guy Cassiers (Toneelhuis/Toneelgroep Amsterdam, Anvers/Amsterdam, 2015-2016). A De welwillenden, Max Aue, membre de les SS que escala fins als rangs més alts, explica de manera minuciosa i detallada el paper que ha tingut en l'extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial. La seva narració commou i esgarrifa, en part també perquè assegura que en les mateixes circumstàncies, altres persones potser haurien pres les mateixes decisions. No s'ha creat Europa precisament perquè aquestes circumstàncies no puguin existir?

Aquest article té un doble objectiu. Partint de la perspectiva de qui comet els actes (en la forma de quinze declaracions extremament antisemites), ofereix un resum històric de les principals fases de la persecució dels jueus: del pensament antisemita de Heinrich von Treitschke, historiador alemany del segle XIX, a citacions de líders nazis com Hitler, Himmler i Mengele, passant per la defensa d'Eichmann durant el seu judici l'any 1962. I no només centra l'atenció en els fets històrics, sinó també en els mecanismes del llenguatge que s'utilitzen per estigmatitzar un grup determinat, per excloure'l, deshumanitzar-lo i eliminar-lo.

Aquests mecanismes del llenguatge no només funcionen en situacions extremes com ara genocidis o en contextos de racisme legal com el règim d'apartheid de Sud-àfrica i les lleis de segregació del sud dels Estats Units. Per això, el segon objectiu de l'article és tan important com el primer: cridar l'atenció sobre la violència simbòlica del llenguatge en el seu ús diari en què es reprimeixin, rebaixin i esborrin la humanitat, el passat, les històries i la individualitat d'altres. Comentaris sexistes i racistes, hate speech (expressions d'odi) i (ciber)assetjament en són exemples.

“El llenguatge opressiu no només representa la violència; és violència. No només representa els límits del coneixement, el limita. Tant si es tracta del llenguatge obscur d'estat com de tergiversacions de mitjans de comunicació insensats; tant si és el llenguatge orgullós però rígid del món acadèmic o el llenguatge centrat en el sentit pràctic de la ciència; tant si és el llenguatge malèvol de la llei sense ètica, o el llenguatge dissenyat per a alienar les minories, amagant els seus saquejos racistes sota d'un maquillatge literari: cal rebutjar-lo, alterar-lo, i exposar-lo. És el llenguatge que xucla sang, que s'ajusta la bota feixista amb crinolines de respectabilitat i patriotisme alhora que avança implacablement cap al lloc més fosc de la ment. El llenguatge sexista, el llenguatge racista, el llenguatge teista: tots són formes típiques de les polítiques de dominació, que no poden permetre, i no permeten, nous coneixements ni intercanvis d'idees.”

— Tony Morrison, discurs d'acceptació del premi Nobel '93