Chapter 12/15: Els jueus han de traslladar-se a guetos

“En la mesura del possible, cal concentrar els jueus en ciutats o seccions de ciutats grans en què la població predominant ja sigui la jueva. En aquests llocs s'establiran guetos dels quals els jueus tindran prohibit sortir. Els jueus dels guetos només rebran el menjar de què la resta de la població es pugui estar, i no més del mínim requerit per a la seva subsistència. El mateix s'aplica a l'assignació d'altres béns essencials.”

Hinrich Lohse — 1941

El gueto

Des del moment que es decideix oficialment expulsar els jueus, se'ls separa físicament de la població alemanya en guetos. És una nova fase en la compartimentalització de les comunitats. S'impedeixen els contactes normals, de manera que els clixés i els prejudicis augmenten. Els jueus no només van quedar aïllats, sinó també marginats. No rebien prou menjar per sobreviure. Sovint, les condicions de vida eren deplorables.

Aïllament i marginalització

L'any 1179 es va obligar els jueus d'Europa a viure aïllats de la població cristiana. Al llarg dels segles següents es van crear guetos a Portugal, Espanya, Alemanya, Itàlia i Polònia. El nom "gueto" ve del barri venecià de Ghetto Nuovo. Ghetto ve de gheta, que en el dialecte venecià és la paraula que es fa servir per referir-se a l'escòria, el residu de les foneries. Al lloc en què els jueus van haver de viure obligatòriament a partir de 1516 anteriorment hi havia hagut una foneria. Els guetos van desaparèixer gradualment al llarg del segle XIX. Durant el règim nazi, aquest antic concepte va reaparèixer amb un rostre nou. La creació dels guetos per part de l'Alemanya nazi va començar amb la invasió de Polònia l'any 1939, i des d'aquell moment es van convertir en un instrument important per a l'execució pràctica de l'extermini dels jueus. Els guetos es van utilitzar com a punts de reunió per a la població jueva d'una zona determinada, i per controlar-ne els habitants. Cada gueto tenia una administració pròpia que intentava mantenir bona relació amb l'ocupant, de qui depenia el subministrament de menjar, materials de construcció...

Supressió de la revolta del gueto de Varsòvia. Carrer Kupiecka. Foto de l'Stroop report.

Dins dels guetos, els jueus es van organitzar. Un cop la decisió d'exterminar els jueus va ser definitiva, els jueus dels guetos van ser deportats sistemàticament cap a camps d'extermini. Alguns guetos van intentar endarrerir al màxim la deportació fent-se útils econòmicament per a l'ocupant. Finalment, només un sol gueto va poder aconseguir evitar la deportació dels seus habitants. Les autoritats alemanyes locals asseguraven constantment als guetos que arribaria el moment que se'ls assignarien nous territoris a l'est. Per això, inicialment els deportats pensaven que es dirigien a una nova vida. Quan a poc a poc es van anar adonant que el que els esperava a l'est no era cap nova vida sinó els camps d'extermini, en alguns guetos va haver-hi revoltes (la més destacable, la de Varsòvia). Ara bé, aquestes revoltes van ser respostes amb mà dura, i a continuació es va produir inevitablement la deportació de la població que hi quedava.

Banksy

Suburbis, barriades, camps de refugiats, centres tancats, murs...

Avui dia també existeixen moltes formes de guetos. Els grups de concentració encara se separen de manera conscient o inconscient. El règim de l'apartheid de Sud-àfrica obligava negres i blancs a viure separats. Es construeixen murs per impedir la lliure circulació de persones. Al nord del Marroc hi ha un mur que separa Marroc i els enclavaments espanyols de Ceuta i Melilla per evitar que immigrants africans entrin a Europa. Israel també va construir un mur de set-cents quilòmetres a Cisjordània. Israel, els seus simpatitzants internacionals i altres defensors de la construcció del mur utilitzen termes com tanca de separació i tanca de seguretat. Els palestins, els detractors internacionals de la construcció de la barrera i altres, parlen d'un mur d'apartheid. A causa de l'arribada de grans grups de refugiats d'Orient Mitjà, molts països europeus han construït murs a les seves fronteres i hi han instal·lat controls. Un exemple clar de com l'elecció del llenguatge implica immediatament una determinada visió política.

Mur de Cisjordània
Mur entre Hongria i Croàcia, octubre de 2015

Forats negres de misèria humana

El procés de globalització se sol associar amb una dinàmica de desaparició de les fronteres i mobilitat creixent. Però en realitat, la globalització no només treu fronteres, sinó que en crea de noves. La globalització va rebre un impuls definitiu amb la caiguda del Mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda; però al mateix temps, no hi ha dubte que en les darreres dècades s'han creat murs nous: el mur entre Israel i els palestins, entre Mèxic i els Estats Units, entre Europa i Marroc. La inclusió/exclusió es produeix a molts nivells, segons el sociòleg Manuel Castells: "S'accentua el desenvolupament desigual, aquest cop no només entre nord i sud, sinó entre els segments i territoris dinàmics de la societat de tot arreu del món, i els segments que corren el perill de tornar-se irrellevants des de la perspectiva de la lògica del sistema. En efecte, observem l'alliberament paral·lel de les formidables forces productives de la revolució informacional i la consolidació dels forats negres de misèria humana a l'economia global, tant si és a Burkina Faso, South Bronx, Kamagasaki, Chiapas o La Courneuve." Els disturbis de Los Angeles (1992), París (2005) i Londres (2011) ens han mostrat que allò que s'exclou i reprimeix torna en forma de frustració, violència i destrucció. El banlieue (suburbi, en francès) es converteix, literalment, en un lieu du ban, un lloc de desterrament i expulsió.

La vida nua

El filòsof Lieven De Cauter també adverteix de la producció permanent a tots els nivells del paradigma dins/fora: "L'augment de la migració, legal i il·legal, i el creixement exponencial del problema dels refugiats reforçaran l'auge de la biopolítica: la inclusió/exclusió cruel dels elements no desitjats com una vida exclusivament animal". Amb el terme "biopolítica", De Cauter remet explícitament a l'obra del filòsof italià Giorgio Agamben, que afirma que la situació d'exclusió s'ha anat convertint cada cop més en norma. Des dels atemptats del 13 de novembre de 2015 a París, a Europa es tracta d'una realitat palpable. Han reaparegut fronteres nacionals, controls i filferro espinós. Per a Agamben, el poder, la sobirania és, fonamentalment, el poder sobre "la vida nua", el poder de decidir sobre la vida i la mort. En aquesta òptica, el camp de concentració es converteix en la matriu de l'espai polític modern, perquè tenia com a fonament jurídic una situació excepcional, en la qual els articles constitucionals alemanys relatius a llibertats personals van quedar sense efecte.

Badia de Guantánamo
Calais, gener de 2016 © Guillaume Lavit d'Hautefort

És una afirmació desafiant, i també rebatuda. Els centres d'asil no són només "càpsules", sinó també "camps". Un altre exemple és la presó americana de Guantanamo Bay, en què es reté presumptes terroristes islàmics sense cap assistència jurídica i fins i tot sense cap acusació oficial, i on s'humilia i es tortura de maneres extremes els presoners. A nivell jurídic, aquest lloc és tan extraordinari i tan complex que el president americà Obama encara no ha aconseguit tancar-lo. L'"ésser humà nu" és aquell que no té drets polítics ni civils, sinó que només existeix en tant que ésser humà, la vida nua. A les nostres ciutats hi ha milers d'aquests "éssers humans nus", sense papers, pràcticament sense cap protecció legal, l'arrest i la deportació dels quals amb prou feines preocupa els ciutadans. Les condicions de vida deplorables i deshumanitzades del camp de refugiats de Calais (i altres camps d'acollida) són un altre exemple de generació de "vida nua".