“Homes i dones d'Alemanya! Els responsables d'aquest crim horrible, d'aquesta sedició malèvola basada en rumors de crueltat i boicot, són els jueus d'Alemanya. Han demanat als seus germans de raça de l'estranger que lluitin contra el poble alemany, han escampat mentides i difamacions. (…) Demostreu als jueus que no poden arrossegar pel fang impunement l'honor d'Alemanya!”
NSDAP — 1933
Hitler puja al poder el 30 de gener de 1933. La primavera d'aquell any, als Estats Units i a bona part d'Europa s'organitza un boicot als productes alemanys per protestar contra el nou govern antisemita. La reacció alemanya no es fa esperar: la propaganda defineix els jueus com els agressors que han fet una crida als membres de la seva "raça" de tot el món perquè lluitin contra Alemanya. L'1 d'abril es convoca el poble alemany a boicotejar totes les botigues jueves. Membres de l'NSDAP s'instal·len davant de les botigues jueves amb eslògans antijueus com ara Alemanys! Resistiu! No compreu a botigues jueves! Però no tots els alemanys es deixen intimidar. De moment, l'antisemitisme no està tan estès com el nou govern voldria, encara que està clar que els nazis comencen a posar en pràctica la seva ideologia antijueva. A partir d'ara, les paraules es converteixen en fets.
La ideologia nazi no va sorgir del no-res la dècada de 1920: estava profundament arrelada en diferents ideologies populars del segle XIX a Alemanya i a l'estranger. En aquella època, el nacionalisme alemany va establir lligams amb el darwinisme social (la convicció que les diferents races lluiten entre elles per sobreviure, i que aquesta lluita les fa més fortes i els permet evolucionar cap a una raça superior). La lluita, per tant, era essencial per a la supervivència de la raça i la nació. Raça i nació estaven estretament lligades, de manera que per garantir la supervivència del poble alemany també era necessari mantenir-ne la puresa racial. Els elements aliens només debilitaven. L'antisemitisme feia temps que existia a Europa Occidental, però aquí es va convertir per primer cop en part d'una teoria pseudocientífica que afectava tots els àmbits.
En la política actual, la lluita entre races s'ha substituït per la lluita entre cultures o civilitzacions. En el seu best-seller Xoc de civilitzacions de 1996, el politòleg americà Samuel Huntington va presentar la seva teoria del xoc entre cultures com el nou paradigma de conflicte després del de la Guerra Freda, en la qual s'enfrontaven l'oest capitalista i l'est comunista. Segons Huntington, actualment la principal font de conflicte és la identitat cultural i religiosa de les persones: "La meva hipòtesi és que la font fonamental de conflictes en aquest nou món no serà principalment ideològica o econòmica. Les grans divisions de la humanitat i la font predominant de conflictes seran de caire cultural. Els estats nacionals continuaran sent els actors més poderosos en els afers mundials, però els principals conflictes de la política mundial tindran lloc entre nacions i grups de diverses civilitzacions. El xoc de civilitzacions dominarà la política mundial. Les línies de fractura entre civilitzacions seran les línies de batalla del futur." Per a Huntington, el principal front de batalla és el xoc entre Occident i l'Islam. La seva advertència que la civilització occidental probablement s'ensorrarà ha tingut molta repercussió en la política occidental; per exemple, en moltes discussions polítiques de tot Europa apareix el fantasma d'una possible "islamització" d'Europa. L'arribada de grans grups de refugiats d'Orient Mitjà a causa de les guerres d'Iraq i Síria ha fet augmentar aquesta por. Algunes teories de complot fins i tot arriben a assegurar que el flux de refugiats està organitzat amb l'objectiu d'"islamitzar" Europa. El terme "islamització" ha ocupat el lloc del terme "judaïtzació" en els anys vint i trenta. Igual que aleshores, es veu que la identitat d'Europa torna a estar amenaçada per un fremdkörper, només que ara no és el jueu, sinó el musulmà. Actualment, aquest discurs està donant un bon rendiment als partits d'extrema dreta (com el FN a França) i als moviments de dretes (com el moviment anti islàmic Pegida).
En les darreres dècades, el paradigma cultural s'ha reforçat molt. Molts conflictes que en el passat s'interpretaven des d'una perspectiva socioeconòmica (lluita de classes) o política (lluita per la independència) ara es caracteritzen com conflictes culturals, religiosos o ètnics. Els crims també es culturalitzen o etnifiquen, de manera que grups concrets (marroquins o gitanos) es consideren més "criminògens" que altres. Per exemple, les violacions que es van produir a Colònia (Alemanya) la nit de Cap d'Any, en què va participar un gran grup d'homes del nord d'Àfrica, es va considerar de seguida una prova que la convivència entre Europa i els musulmans és impossible.