El 15 de setembre de 1935 el parlament alemany va anunciar les primeres lleis racials. La violència verbal i els prejudicis contra els jueus es convertien en llei. El govern alemany va definir per primer cop qui es consideraria jueu i qui es consideraria ari, punt sobre el qual fins aleshores hi havia molta confusió. Calia una definició clara per poder actuar contra els jueus. Fins al segle XVIII, la designació "judaisme" es feia servir tant per parlar del poble jueu com de la religió jueva, però a partir del segle XIX, la cosa va canviar: resultava que molts alemanys d'origen jueu s'havien convertit al cristianisme, i ja no es consideraven jueus. El govern, en canvi, sí que els hi considerava. Qualsevol persona que tingués almenys tres avis jueus, es consideraria jueu de pura sang. Les noves lleis els van fer perdre la ciutadania alemanya i els drets. Ja no podien treballar al govern, fer classe a la Universitat ni casar-se amb no jueus. Per a molts jueus alemanys, la vida diària es va tornar molt més difícil. Van perdre la feina, alguns a causa de les noves lleis, altres perquè les empreses temien que la presència de jueus repercutís negativament en la seva reputació. Les lleis antijueves de Nuremberg són un pas lògic i conseqüent en el procés de posar en pràctica la ideologia nazi. D'aquesta manera, el racisme es torna respectable.

Tots els pobles i tots els grups del món s'enalteixen a si mateixos fins a cert punt. Troben les coses alienes menys atractives, perilloses o anormals. Això s'aplica a nivell de famílies, pobles, ciutats, nacions, grups ètnics. Un cert grau d'enaltiment és necessari per formar una identitat col·lectiva, i per tant és normal. La cosa es torna perillosa quan el tancament i el prejudici adquireixen la forma de superioritat respecte d'altres grups o pobles, als quals es considera menys importants, o a qui es tracta com si fossin menys importants. D'aquesta postura surt el racisme.

A mitjan segle XIX, el comte Arthur de Gobineau (1816-1882) va publicar les dues parts del seu Assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853 i 1855). Fins aleshores, la discussió sobre races havia estat limitada als científics. Gobineau va donar dimensió política i cultural a la qüestió, en bona part perquè assegurava que la decadència de l'edat moderna es devia a la barreja de races superiors i inferiors. Distingia entre races negra (negroide), groga (mongoloide) i blanca, i assegurava que la raça blanca ària pura era superior a la resta. Aquest pensament encaixava a la perfecció en la ideologia nacionalista que va marcar el pensament polític europeu durant la primera meitat del segle XX. L'auge dels imperis globals provocaria barreges racials que degenerarien la raça blanca, la superior. Gobineau va anomenar aquest projecte "semitització", perquè estava convençut que els pobles semítics eren el resultat de la mescla entre les tres races, i considerava que jueus i àrabs eren races inferiors. Més endavant, les seves idees van tenir un impacte enorme en la ideologia racista del nacionalsocialisme. Altres teories racistes consideraven que la raça negra era inferior. En tot cas, del que no hi havia cap dubte era de la superioritat de la raça blanca. Aquest racisme buscava una base científica en la biologia, per exemple mesurant el crani de les diferents races. Un altre exemple de les beneiteries que podia generar el racisme "científic" és el que Samuel A. Cartwright va descriure com a trastorn psíquic l'any 1851, la "drapetomania". Cartwright va arribar a aquesta conclusió perquè buscava una explicació per a un comportament dels esclaus negres que li semblava sorprenent: fugien de l'esclavitud i intentaven ser lliures! Va afirmar que aquest trastorn es podia tractar amb fuetades. Totes aquestes teories biològiques es van descartar.

A més dels arguments biològics, també se'n feien servir de culturals, en els quals Occident es considerava el punt àlgid de la civilització humana. La idea de la superioritat es va fer servir com a justificació del projecte colonial i imperial d'Europa. Al capdavall, la tasca d'Europa era estendre la seva civilització i els seus valors, amb mà dura si feia falta. Aquesta postura, fins i tot en la seva variant paternalista no violenta, és una de les grans deshonres de la història europea, perquè va permetre justificar humiliació, explotació i esclavitud en nom de la civilització i la cultura. Europa, Occident, els blancs s'identificaven i encara s'identifiquen sovint amb un lema universal: "Reclosos en la puresa prístina de la seva fantasia universalista, ni contextualitzada ni personificada, es van pensar que ells no eren de cap color"; així descriu la filòsofa i teòrica feminista italiana Rosi Braidotti la posició del discurs blanc. Com que el blanc és la norma, és invisible, com si fos una cosa natural i inevitable, o la manera més normal i universal de fer les coses. Totes les altres posicions (tots els altres colors) se solien localitzar en el temps i l'espai (i encara passa) com a "primitives", "endarrerides" i "inferiors" respecte de la cultura occidental universal blanca. El nazisme, amb el seu culte a la raça ària superior, el seu expansionisme militar i la seva política de destrucció dels pobles "inferiors", és un derivat directe del racisme pseudocientífic del segle XIX. La separació de races i la prohibició que es barregessin van ser una conseqüència lògica d'aquesta manera de pensar.