El filòleg judeoalemany Victor Klemperer (1881-1960) va escriure a partir de 1933 un diari sobre l'exclusió social dels jueus, i va fer un seguiment agut dels canvis que va patir la llengua alemanya. Des de 1933, el llenguatge polític i públic queda segrestat per les expressions nacionalsocialistes. La comunicació en una cultura pot servir per incloure un element aliè en el seu si, però també per excloure'l. En els anys trenta i quaranta, el model de comunicació nacionalsocialista estava dirigit explícitament a l'exclusió dels jueus. La llengua alemanya es va empobrir i embrutir. Apareixen cada vegada més sovint les paraules poble i nacional, en tota mena de combinacions (cultura nacional, música nacional, camarades nacionals, identitat nacional, consciència de poble, comunitat nacional). Es va desenvolupar un llenguatge pensat per separar estrictament entre jueus i no jueus. Els jueus eren representats de manera verbal i gràfica com enemics, la raça aliena amb pràctiques religioses obscures i repugnants, el rodamón apàtrida, la plaga que fa emmalaltir, cabells foscos, ulls i pell foscos, "impur". Com a contrapartida a aquest llenguatge de l'exclusió, es va crear el llenguatge que havia de donar lloc a una societat alemanya exclusiva que exclogués els elements foranis i inclogués els propis: salut, pell clara i puresa, simbolitzada en la imatge de pares i nens rossos en un camp de blat daurat banyat pel sol. Es donava per fet que els alemanys estaven orgullosos de la seva comunitat i disposats a oferir la vida pel poble. Els partits extremistes i nacionalistes actuals també fan servir sovint la paraula "poble" en els seus eslògans: Eigen volk eerst! (el nostre poble primer!) és el famós eslògan de Vlaams Belang (anteriorment: Vlaams Blok), el partit nacionalista d'extrema dreta de Flandes.

Una altra paraula que els nazis feien servir molt era "històric". Cada nou discurs del führer, cada inauguració d'una carretera o una fàbrica, cada reunió amb un altre cap d'estat rebia la qualificació d'"històrica". Les victòries de guerra també es descrivien com "històriques". Fins i tot cap al final de la guerra, quan la derrota ja es veia a venir, cada acte de l'exèrcit es descrivia com a "històric". La paraula "fanàtic" va adquirir un significat positiu: es parlava de "convicció fanàtica" i "confiança fanàtica". Els darrers anys, Goebbels, el ministre de propaganda, utilitzava cada cop més l'expressió "fe fanàtica en la victòria final", fins i tot quan els russos ja eren a Berlín (de fet, sobretot quan els russos ja eren a Berlín).

La radicalització en l'ús del llenguatge també es feia evident en l'increment de l'ús de superlatius com "impensable", "incomptable" i "etern", i fins i tot "mundialment històric" i la "guerra total" a què Goebbels va convocar els alemanys. A més, el llenguatge es va tornar més funcional i mecànic mitjançant acrònims que donaven sensació d'ordre i eficiència. L'obsessió pels acrònims també s'aplicava a frases senceres, com per exemple Knif (Kommt nicht in Frage). Una altra mania era germanitzar llocs i noms. En gairebé totes les ciutats i municipis es van construir Hitlerplätze, i es va canviar el nom de molts pobles i ciutats dels territoris conquistats per fer-los més germànics. L'exemple més conegut és la deformació del nom de la petita ciutat polonesa d'Oswięcim a l'Auschwitz que utilitzem habitualment avui dia.

I també hi havia moltes paraules i conceptes relacionats amb la concepció dels jueus com a éssers inferiors, és clar. Sovint es parlava de la "guerra jueva", amb què la propaganda nazi volia fer ressaltar que els nazis lliuraven una guerra legítima contra la conspiració jueva bolxevic, jueva capitalista, jueva americana i contra el "judaisme mundial" que intentava destruir Europa. Segons ells, els nazis només es defensaven. Generalitzar parlant d'"el jueu" és típic d'un sistema totalitari com el nazisme. Sovint, els jueus eren presentats com paràsits, espies i intoxicadors de la sang "pura" alemanya.