"Wir haben es nicht gewusst!": això és el que molts alemanys van dir després de la Segona Guerra Mundial quan es van trobar amb la crua realitat dels camps d'extermini. Avui dia s'ha escrit una biblioteca sencera sobre el grau de responsabilitat que els alemanys normals i corrents van tenir sobre el que va passar amb els jueus entre 1933 i 1945. Que els líders nazis es dedicaven a excloure sistemàticament els jueus no podia passar desapercebut a cap alemany. La propaganda nazi es va centrar en gran mesura en la provocació contra el poble jueu. El pamflet Der Stürmer, que generava odi contra els jueus, estava penjat a desenes de milers d'aparadors. Les botigues jueves van ser boicotejades ja des de molt aviat. L'any 1935 Hitler va introduir les lleis racials de Nuremberg, que detallaven amb precisió qui era alemany i qui no, i a qui s'havia de considerar jueu. Només els alemanys de pura sang es consideraven ciutadans de ple dret. Els jueus eren víctimes de tota mena d'actes vandàlics i la nit dels vidres trencats (1938) es van destruir sinagogues i possessions jueves. També es va anunciar a tothom l'Endlösung, la solució final al problema jueu. Va haver-hi batudes en què els nazis van deportar jueus als camps d'extermini. A ningú no podia haver-li passat per alt que tot un poble havia desaparegut de les ciutats, dels barris i dels carrers. Es podria parlar d'una "indiferència col·lectiva" (Ian Kershaw)?

L'única alternativa a aquesta indiferència és la consciència que tots som persones, que vivim en el mateix moment, en el mateix planeta, i només una sola vegada, aquí i ara. El documentalista francès Yann Arthus Bertrand va fer més de dues mil entrevistes a gent de tot el món i les va reunir en una pel·lícula commovedora amb un títol que indica el que som tots, independentment del nostre origen, el nostre rerefons, cultura, nacionalitat, religió, educació, estat, sexe, edat, etc.: HUMAN.